Prosigue el piadoso relato de la escritora diciendo: “venint la hora e temps per lo Pare eternal, ixque lo Senyor del ventre virginal de la mare sua sens sens darli ninguna dolor, leixantla verge e pura segons David havia prophetat,…lo Fill de Deu exia de aquell talem excellent del purissim ventre de la mare sua, vestit de aquella nova vestidura de natura humana”.
An Miguel y los otros arcángeles “prengueren lo Senyor prestament per a que no caygues en terra, e adoraren sa magestat ab profunda reverencia e presentarenlo a la senyora mare sua, qui ab goig infinit lo mirava, la qual lo adorà antes de tocarlo, reconeixentlo esser son Deu e Senyor”. Lo tomó María en us manos y lo puso sobre sus faldas abrazándolo y besánadolo con ternura de madre,” com a fill seu verdader e natural, e lo Senyor fermà los seus amables ulls en la faç de la sua sanctissima mare”.
Un dolor le atravesó el corazón a María “com lo sentí plorar de fret,e, acompanyantlo en son plor ab sobirana pietat, embolca´l ab summa diligencia… lo Senyor leixà lo plorar , mostrant que havia pres plaer ab aquella robeta que´l estalviava del fret”. Jesus se encontraba “calfat e recreat ab aquestes pobrellets drapellets… e prenia la senyora los peuets del seu fill, e calfava´ls ab les propies mans no havent altra manera de foch”.
Se presentó luego el dilema de donde poner la criatura, las doncellas que le asistían al decir del texto de sor Isabel de Villena le aconsejaron depositarlo entre el burro y el asno que allí estaban, “ cans li prestaran ab molt plaer la dita menjadora e´l reconeixeran per son Deu e creador elegit lo senyor fill vostre”. Un hecho muy simbólico y significativo, después de que los humanos le negaran cobijo hasta para el momento de nacer.