La Institució Alfons el Magnànim llança una edició del llibre de 1768 però amb grafia adaptada a càrrec d’Emili Casanova i amb el respecte total a la fonètica, morfosintaxi i vocabulari, una versió nova a partir de la primera i millorant les anteriors.
El dominic Lluís Galiana (Ontinyent 1740-1771) estava destinat a ser un dels millors erudits del segle XVIII com a deixeble de Gregori Mayans i Josep Teixidor. També a ser, com a deixeble de Carles Ros, el gran impulsor del valencià, com a autor literari, com a estudiós de la tradició lingüística i com a predicador de les seues bondats. La seua mort prematura ho va impedir, però només per la “Rondalla de rondalles” (1768) i la Carta a Carles Ros d’història literària valenciana que va encapçalar el Diccionari valencià-castellà de 1764 es mereix un lloc en la nostra història, i sobretot que la seua obra es llija i s’estudie en Batxillerat pels seus valors lingüístics, costumistes i literaris.
L’editor Emili Casanova (Agullent, 1956), professor de la Universitat de València, estudiós de la història interna de la llengua i del lèxic valencià, sempre ha tingut com a model de llengua el de la Rondalla, que encara viu hui en més d’un 80% a la Vall d’Albaida, i el valor de literatura popular en què s’integra. Per això, ha preparat una edició amb grafia adaptada però amb el respecte total a la fonètica, morfosintaxi i vocabulari, una edició nova a partir de la primera edició i millorant les anteriors.
La ‘Rondalla de rondalles’ és una obra amena, entretinguda, didàctica, en què la llengua emprada, en concret la fraseologia tradicional, plena de comparacions i metàfores, amb moltes referències literàries anteriors i de cultura popular, és la protagonista principal. Però també és una novel·la curta preromàntica, com la qualifica Vicent Escrivà, que supera i transforma els models que imita de Quevedo i de Torres, per l’argument viu, per la caracterització dels personatges, per l’estructuració dels modismes dins de l’obra, que es presenten molt cohesionats al servici de la narració, perquè fa més versemblants els episodis contats; que seguix el model barroc però amb un sentit nou, com afirma Rossich. Combina estil directe amb diàlegs i indirecte, amb descripcions, amb una organització temporal moderna, amb diversitat de llocs on ocorren els fets, i amb personatges molt caracteritzats, xics i xiques al voltant de la tia Bajuana i de Eufrasieta, que divertix, ensenya i preserva millorant-la la manera de narrar del segle XVIII.