Hi ha imatges que no s’esborren mai. Dies després de patir la pitjor catàstrofe de la nostra història, entre el dolor i el silenci, la Real Senyera apareixia penjada en les reixes d’una casa de Catarroja. Una bandera plena de fang, però també d’esperança, que simbolitzava la lliçó més gran que podem oferir com a poble. Representava el coratge, la solidaritat i la dignitat d’una terra que, fins i tot en la tragèdia, és capaç d’alçar-se i posar-se de nou en peu. Una terra que mai se rendix.
Eixa imatge, la d’una bandera ferida, però invencible, és també l’essència del nostre 9 d’Octubre. Perquè el dia de les valencianes i els valencians no és només la commemoració del nostre passat, sinó la confirmació d’un caràcter. Som un poble que com la bandera, ha sabut resistir, reinventar-se i avançar, redescobrint la nostra fortalesa col·lectiva cada vegada que la vida ens ha posat a prova.
Per això, enguany, en la celebració del 9 d’Octubre, posem la mirada en les persones que han patit. En les víctimes i les seues famílies, però també en tots aquells que van ajudar a alçar els pobles afectats, que van oferir la seua mà sense preguntar a qui. Ells són la millor expressió d’allò que ens fa valencianes i valencians: la capacitat d’unir-nos quan més falta fa.
El 9 d’Octubre ens convida cada any a mirar-nos com a societat i a preguntar-nos què significa hui ser valenciana o valencià. La resposta no està només en el passat, sinó en el que hem sabut aprendre d’ell. La història ens explica d’on venim, però el futur depén de com interpretem eixe relat.
L’època de Jaume I va marcar un punt d’inflexió: va establir un nou marc institucional i les bases d’un poble organitzat. En aquell moment va començar a germinar la convivència que hui reivindiquem: una convivència que s’ha construït al llarg dels segles en treball compartit, en la capacitat del poble per a aprendre, reconciliar-se i forjar una identitat plural, oberta i respectuosa.
I és ací on hem d’alçar la veu: hui el clima social i polític és contrari a aquell esperit d’entesa i responsabilitat que hem guanyat com a societat. Veiem divisió on hauria d’haver acord, enfrontament on hauria d’haver projectes comuns i, com a valencianes i valencians, no podem caure en eixa trampa. Necessitem recuperar el trellat, el diàleg i la voluntat de construir junts.
Sempre hem sigut, som i volem continuar sent un poble obert i democràtic. Un poble que estima la seua llengua, que defensa la seua cultura i que se sent part d’un projecte major: Espanya. Un projecte al qual contribuïm des de la nostra personalitat pròpia, sense supeditacions, però també sense complexos.
Tenim identitat pròpia. Una identitat que se veu en els camps que ens donen vida, en les bandes de música que interpreten peces com Amparito Roca, quan raspem la pilota en els carrers, en la paella que ens reunix a familiars i amics baix una mateixa taula i en el parlar que ens connecta en els nostres avantpassats. El valencià és el fil invisible que ens unix. És la llengua del poble i de la vida quotidiana. És divers, com ho és el nostre territori. Però hi ha formes més nostres, més arraïlades al parlar del carrer, que hem de fomentar, impulsar i protegir. Defensar-les no és tancar-nos, sinó estimar-nos tal com som. Perquè el poble valencià mereix vore’s reconegut en les seues paraules i en la seua història.
Una història que ens recorda que també tenim grans símbols que ens definixen i ens inspiren i que mereixen la nostra admiració. Entre ells, el Monestir del Puig de Santa Maria, un espai que hauria de ser reconegut per l’Estatut com a temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València, no només com un monument, sinó com a símbol etern de la nostra identitat, del nostre coratge i del nostre orgull.
Perquè no som només lo que hem heretat: som lo que defensem. Som un poble que s’enfronta a qualsevol repte, que se reinventa davant l’adversitat i que mira al futur sense renunciar a res. Precisament, és en llocs com el Monestir on esta grandesa se fa tangible: un símbol que ens recorda que la nostra força és col·lectiva, la nostra història és viva i la nostra voluntat de ser valents, ser solidaris i ser valencianes i valencians és indestructible.
Feliç 9 d’Octubre!
Vicent Mompó, President de la Diputació de València |