El passat divendres 7 de novembre, la Biblioteca del Poble Nou de Benitatxell va acollir, gràcies a l’associació Clásicas y Modernas, la presentació “en primícia mundial” de ‘Learn to Howl’, una compilació de 49 poemes de María Beneyto traduïts a l’anglés pel professor de la Universitat de València Paul Scott Derrick. L’acte va estar dirigit per Carme Manuel Cuenca, presidenta de la Comissió María Beneyto de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Vam tenir l’oportunitat de parlar amb ella sobre l’Any Maria Beneyto i l’extensíssim llegat que ens deixa l’AVL sobre l’escriptora.
Com a presidenta de la Comissió Maria Beneyto, què significa per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedicar el 2025 a Maria Beneyto i quin és el principal objectiu que perseguixen amb esta commemoració?
Maria Beneyto és una escriptora de les moltes homenatjades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El 2021 es van triar els escriptors i escriptores als quals es dedicarien les commemoracions durant els anys vinents: Joan Fuster per al 2022, els escriptors valencians de l’exili per al 2023, Maria Ibars per al 2024, i Maria Beneyto per al 2025.
Sempre es vol fer coincidir el nomenament amb un aniversari, com ara un centenari. En aquell moment, pensàvem que Maria Beneyto havia nascut el 1925, però quan ens vàrem posar a investigar en la comissió integrada per Àngels Gregori, Vicenta Tasa, Ramon Ferrer i jo mateixa, vàrem començar a veure que n’hi havia una diferència entre allò que deien els llibres i ella mateixa i els documents que vam començar a trobar, gràcies també a l’ajuda dels amics Helena Malonda, Vicente Malonda i Andrés Bolinches. Per això, enguany, que en un principi era centenari, no ho és. És un homenatge a la trajectòria literària de l’escriptora. I sobre això hem fet molt d’èmfasi en les nostres presentacions i publicacions.
L’any passat vam començar a mirar quines activitats faríem durant l’any 2025. Una de les principals activitats és l’exposició itinerant Maria Beneyto, vida ferida de lletra, la qual ha anat rodant per ajuntaments, cases de cultura, biblioteques, instituts, etc. Fins al 31 d’octubre ha anat a 100 llocs de tot el territori. El text de la mostra l’ha fet Josep Ballester, i Suso Pérez i Ricardo Cañizares, dissenyadors de l’empresa Gimeno Gràfic, es van encarregar de confeccionar els panells. A més, l’exposició va acompanyada d’un fullet. Esta acció és comuna a tots els escriptors de l’any. Com a presidenta, he anat a molts centres on ha estat exposada a presentar-la.
També hem publicat el còmic Maria Beneyto, passió per l’escriptura, amb guió de Raquel Ricart i il·lustracions de Daniel Olmo. Sempre es fa un còmic de l’escriptor de l’any amb l’objectiu de tindre una publicació que puguem regalar en totes les places i fires del llibre valencià, així com a totes aquelles entitats que el demanen. El còmic està enfocat als escolars, d’ESO fins a Batxillerat, però també als adults. Raquel Ricart, com a bona escriptora que és, va fer molta recerca per tal de poder resumir en estes poques pàgines els punts més importants de la vida i l’obra de Maria Beneyto. Tot això està a disposició de les persones interessades en el web de l’Acadèmia i va acompanyat, a més, d’una guia didàctica enfocada principalment als docents, que ha realitzat la professora Mireia Ferrando.
Estes són, diguem-ne, les joies de la corona que sempre s’han fet, encara que després cada comissió dissenya actes propis. La Comissió Maria Beneyto ha tingut un seriós problema de pressupost, perquè no hem pogut comptar amb un suport econòmic semblant al d’altres comissions per les retallades. Així i tot, crec que hem portat endavant moltes activitats, actes, presentacions, etc. He de dir que ha sigut impagable la generositat que han mostrat i estan mostrant totes les persones amigues de l’Acadèmia.
Entre altres iniciatives i accions que hem dut a terme, destaca la ruta literària a València confeccionada pel professor Àlex Bataller amb 12 punts on Beneyto va viure o que evoca en la seua literatura. Farem una preestrena el dia 29 de novembre amb els wikipedistes. Hem col·laborat també en dos exposicions importants a la ciutat de València, una en el MUVIM comissariada per Carmen Velasco i una altra en La Nau comissariada per Josep Ballester.
Hem organitzat també una exposició de fotografies inèdites en la llibreria Railowsky, i hem col·laborat també en una jornada sobre la geografia i la ciutat de València, organitzada per Josep Vicent Boira i l’Ajuntament de València, amb dos taules rodones sobre literatura i riuades. Maria Beneyto té un llibre publicat el 1960 sobre les riuades del 1949 i del 1957, El río viene crecido, i aleshores vam parlar de com ella havia tractat este tema, però també com els escriptors actuals en fan referència, o el pitjor, no en fan cap.
Una altra de les coses que hem fet és la traducció al valencià d’El río viene crecido. Crec que és l’únic llibre que calia traduir-se al valencià. Els seus protagonistes són personatges de la València marginada de finals dels anys 40 i 50. Tu els lliges i sents que no poden estar parlant castellà, han de parlar valencià. El llibre ha tingut molt de ressò i estem molt contents. La publicació està feta per la institució Alfonso el Magnànim, per Drassana i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ja anem per la segona edició i possiblement arribarem ara a Nadal a la tercera.
He de dir que la traducció del text de Beneyto estava ja feta a principis de setembre del 2024. De vegades, així són les coincidències tràgiques… Sincerament, no sé si s’escriurà alguna novel·la sobre la dana de 2024, però crec que costarà molt que hi haja un altre llibre com El riu ve crescut. La veritat és que Beneyto va molt més enllà del que és un relat sobre una riuada o qualsevol catàstrofe. És una escriptora que s’acosta a la realitat per a mostrar les injustícies i els patiments de la gent més vulnerable. A Beneyto li interessen les riuades perquè els desastres que causa la natura als valencians són evitables amb una bona planificació política. I les conseqüències de la injustícia sempre les paguen les mateixes persones. No tenen mai escapatòria. I això és precisament el que denuncia. El que li dol. Crec sincerament que serà difícil que algú puga escriure alguna cosa de tan bona qualitat i que sacsege l’ànima dels lectors. El temps ens ho dirà.
Després hem publicat Learning to Howl, una traducció a l’anglés que és el que hem presentat en primícia mundial a la Biblioteca del Poble Nou de Benitatxell, de 49 poemes. La traducció l’ha feta Paul Scott Derrick, que és el traductor de totes les rondalles d’Enric Valor a l’anglés. Tots els poemes van acompanyats d’una sèrie de dibuixos que han imaginat els alumnes del grup d’il·lustració de l’Institut Benlliure de València, tutoritzats per la professora Carmen Saura.
Hem rescatat també una novel·la inèdita anomenada Al límit de l’absurd que és molt important perquè demostra que Maria Beneyto, fins als últims moments de la seua vida, estava interessada a publicar una altra vegada en valencià, ja que fins ara només coneixíem La dona forta de 1967.
No només hem fet publicacions d’obres inèdites, sinó que també hem recollit estudis acadèmics. En la Revista Valenciana de Filologia tenim un dossier amb 12 articles; en el mes de desembre publicarem dossiers en les revistes Saó i Caràcters. Caràcters inclourà més de 15 articles d’estudiosos sobre Maria Beneyto i els escriptors alacantins de postguerra. Un camp absolutament desconegut per la gran majoria de lectors de l’escriptora. A Saó, més de vint dones parlaran de la seua relació literària amb Beneyto.
L’Ajuntament del Poble Nou de Benitatxell, de la mà de Clásicas y Modernas, ha celebrat un cicle d’actes dedicats a Beneyto, incloent-hi una presentació per a una primera presa de contacte, un club de lectura i una sessió especial en el Festival Literari. Quina importància té per a l’AVL que els municipis s’impliquen d’esta manera en la difusió de l’any dedicat a l’escriptora?
És absolutament vital i ens ompli d’alegria i esperança, perquè l’Acadèmia és una institució pública i, per tant, la nostra vocació és una vocació de servei públic. Si el que fem es queda entre les quatre parets de Sant Miquel dels Reis és un fracàs total.
Si l’Any Maria Beneyto de l’AVL ha tingut èxit és perquè hem fet tot el que hem pogut per a portar Beneyto a espais de tota mena: municipis, escoles, clubs de lectura, fins i tot un centre penitenciari… qualsevol entitat cultural o social que ens ha acollit, perquè no totes poden o volen acollir-nos. Tot el que fem és tractar de donar visibilitat, fomentar el coneixement dels nostres escriptors i escriptores i, en este cas, de Maria Beneyto. Per tant, és agraïment el que sempre sentim cap a tots els municipis. Al Poble Nou de Benitatxell hem estat dos vegades, per la qual cosa l’agraïment és doble.
Com tantes amigues i amics que ens hem trobat al llarg de tot este any, la nostra funció és ‘plantar llavoretes’.
S’ha presentat al Poble Nou el poemari ‘Learning to Howl’. Com a especialista, què li diria a un lector que s’acoste per primera vegada a la poesia de Beneyto? Hi ha algun tema o estil recurrent que considere essencial destacar?
Conéixer la poesia de Maria Beneyto significa llegir la seua producció en valencià però també en castellà. El recull complet que va publicar Rosa Mª Rodríguez Magda el 2008, té més de 1.200 pàgines. Beneyto no volia escriure poesia, sinó ‘bona’ poesia, i ho fa perquè, des dels primers poemaris a principis dels anys 50, és reconeguda com una poeta de primer ordre. Els temes que li interessen són socials, de reivindicació, com ara el record de la infantesa tal com ella la va viure, un temps lligat a la tragèdia i els patiments de la Guerra Civil i de la postguerra. Este univers metafòric té com a protagonistes el pare, la seua relació amb la mare, però, sobretot, la compassió que sent pels desheretats de la terra. En realitat, la preocupació social és l’eix vertebrador que travessa tota la seua poètica i que acompanya d’una profunda visió de la identitat femenina com a ‘criatura múltiple’. És una reivindicació de la lluita interna entre el desig i les limitacions dels rols socials imposats.
Maria Beneyto es definia com autodidacta, és a dir, sense una educació superior que li donara suport, però era molt bona llegidora i una dona amb una ambició extraordinària. Va refent, va experimentant i és conscient del seu propi creixement al llarg de tota la seua trajectòria. Això ho fa manifest, per exemple, quan rebutja el primer llibre que es publica l’any 1947 i que als pocs anys dirà que això són provatures de joventut. Perquè és molt conscient que la poesia que ella escriu té una evolució.
Aconsellaria llegir la seua narrativa també. Els relats són absolutament excel·lents. En la poesia, de vegades, s’ha de llegir entre línies. Però en la narrativa és més explícita. De fet, El riu que ve crescut és una novel·la política, d’oberta denuncia contra la València del franquisme autàrquic dels anys 40 i 50, i on es troben moltes similituds amb l’actualitat.
Una vegada finalitzat l’acte de Benitatxell, quines són les següents grans fites de la Comissió Maria Beneyto de l’AVL i com espera que continue el llegat de l’autora més enllà del 2025?
Estic molt contenta de dir que el dia 19 de novembre anirem a Còrdova a fer una presentació de Maria Beneyto, perquè el seu pare va estar com a secretari de la UGT en Peñarroya-Pueblonuevo, amb l’acollida de l’Ajuntament i la Biblioteca Municipal d’esta localitat. Segons descobrim a l’últim llibre que es publica gràcies a Rosa Mª Rodríguez Magda el 2019, Beneyto diu que els anys de la seua infància més feliços no els passa a Madrid, sinó a esta localitat andalusa. Portem Maria Beneyto més enllà de les nostres fronteres.
El dia 25 de novembre organitzarem una conferència sobre Maria Beneyto i el cinema en la València de postguerra. I el 3 de desembre estarem en la Biblioteca de la Dona amb l’exposició d’Adriana Cembrero, una estudiant que ha fet un magnífic fotollibre sobre el poemari Criatura múltiple (1954).
També tinc el gust de contar-vos que el dia 14 de desembre anirem a Muro d’Alcoi. Toni Espinar, que és un muralista extraordinari, va dibuixar un mural meravellós amb retrats de molts escriptors valencians, entre ells, Maria Beneyto. En el mural apareix la data de 1925-2011. Aleshores, parlant amb l’Ajuntament i amb Toni Espinar vam proposar la possibilitat de fer un acte per a corregir l’any de naixement. Intentarem que siga una gran festa i, sobretot, jo tinc la il·lusió que estiguen Helena Malonda i son pare, Vicente Malonda, així com Andrés Bolinches, que són les persones que ens han ajudat a escorcollar el registre eclesiàstic d’Oliva i a saber exactament qui era la família paterna de Maria Beneyto.
Per últim, acabarem on pensem que començarà el futur de Maria Beneyto a una escoleta infantil, El trenet de Patraix. El dia 18 de desembre els xiquets i xiquetes hauran aprés uns versets nadalencs de Beneyto per a, simbòlicament, transmetre la idea que: vam començar amb els més menuts i el nostre futur també passarà per estes criatures que, tant de bo, en algun moment de la seua vida, recorden que Maria Beneyto forma part de la nostra cultura.
Tot este llegat és una esperança i una il·lusió. Volem pensar que de tot el que hem fet en quedarà alguna cosa i, després del 2025, es recordarà Maria Beneyto per a sempre. Els llibres estan ací i les publicacions quedaran en el web. Eixa és la nostra il·lusió i el nostre llegat.
Quin missatge enviaria a l’Ajuntament, a Clásicas y Modernas i als veïns de Benitatxell per acollir i participar tan activament en l’Any Maria Beneyto?
La Comissió Maria Beneyto està molt agraïda per l’acollida que hem tingut al Poble Nou de Benitatxell, tant en el mes d’agost com ara en novembre. L’enorme goig que sentim pel suport i l’amistat de tots vosaltres en estos moments de tanta incertesa ens donen molta força i alé per continuar caminant.